Li deien Xavier, o Javier, com jo sempre li he dit. Només tres anys de classe amb ell, i pràcticament només alguns minuts de relació fora de classe durant eixos tres anys. Tot el que passava entre ell i jo es donava dins dels murs de l'antic CUC. Javier no es guanyaba el respecte dels alumnes fent classe, almenys no el meu. Un dia, durant un examen, es va apropar a mi i, després d'un ràpid cop d'ull a allò que estava escribint, em va dir a l'orella: "...detrás de esa barba hay mucha filología...". De veres que alló va omplir-me d'orgull i també de vergonya per por de que algú l'haguera escoltat i pensara en favoritismes injustos. Javier va fer saltar eixe resort ocult que tots tenim i, des d'aleshores, la meua actitud davant la seua tasca va cambiar totalment. Jo no vaig ser el seu favorit, però sempre vaig rebre d'ell una paraula d'ànim i pense que ell va creure molt més en mi que jo mateix (encara recorde la seua reacció corregint-me amb tranquilitat i comprensió l'errada més grossa que es pot cometre en un examen oral de fi de curs, quant li vaig traduir "cask" com a "casco", en una prova evident de la meua ignorància i incompetència lingüística). Una xicoteta però essencial part d'allò que sóc és gràcies a ell. Perquè, jo no vaig aprendre tot l'anglès que ell em va ensenyar, però ell no mai sabrà la repercussió dels seus gestos en la meua vida. Jo m'en recorde del nom del meu professor...només perquè era una bona persona. Fins sempre, Javier.
Vaig dedicar-li a En Xavier un article al meu blog només assabentar-me de la seua mort. El podeu llegir açí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada