02 de novembre 2009

A propòsit de la "auctoritas"

video

Últimament estem escoltant als mitjans de comunicació parlar de la possibilitat de donar més autoritat al professor. En cas de que l'autoritat es puga comprar a kilos, jo vull que hem donen un parell, que en els darrers temps vaig un poc escàs... La senyora Esperanza Aguirre ja està preparant la llei que acabarà amb tanta mancança d'autoritat entre els docents, així de fàcil, a colp de llei. Qué bonica serà la vida després de que siga aprovada...

Però, de què parlem quan parlem d'autoritat?
a) d'una gràcia divina, que es té o no es té?
b) d'alguna cosa que, segons diuen alguns (i no pocs), s'ha de guanyar? Com la loteria?
c) és més o menys lo mateix que el "respecte"?

Segons la Wikipèdia, la "auctoritas" és una legitimació socialment reconeguda que procedeix d'un saber i que s'otorga a una sèrie de ciutadans. Així doncs, té auctoritas aquell individu o institució que té capacitat moral per emetre una opinió qualificada sobre una decisió. Acaba dient la Wikipèdia que el terme actual autoritat ja no recull ni de bon tros tota la significació de la paraula llatina. I té raó.

Té raó per què hui en dia, aquesta legitimació no es dóna quasi mai en el context professional. Hui, tots som auctoritas en tot. Els pacients davant els doctors, els delinqüents davant els jutges i advocats, els alumnes i famílies davant els professors... Curiosament totes dedicacions de formació humanística. Poques vegades li llevem la veu als nostres mecànics, fusters, electricistes i demés professionals tècnics... res a dir dels informàtics (ells són Paraula de Déu).

Hem reflexionat alguna vegada sobre la extranya situació dels docents que fan les seues programacions, després d'haver-se format en un fum de matèries i àrees, quan han de "rendir cuentas" a un òrgan anomenat Consell Escolar format per mares, pares, alumnes que han de decidir sobre l'organització dels centres? S'imaginen un equip de doctors gestionant un hospital tenint en consideració les opinions no autoritzades d'un grup de pacients? O a un jutge decidint sobre la condemna amb els inculpats? Si la democràcia ha de entrar a l'escola, que es faça extensible a altres indrets del nostre panorama nacional: tots volem ser seleccionadors nacionals de futbol!

Per què he de justificar-me davant dels meus alumnes quan li dic a algú que no pot alçar-se sense permís de la cadira, o que no pot anar a beure, o que ha de fer la fitxa que li he donat. En quasi tots els casos, les meues negatives reben com a resposta una cara d'incredulitat i de desaprovació, quan no una reiterada petició de fer allò que li estic negant. No en tinc, d'auctoritas? Havia de tindre? Qui me l'ha furtat? L'he perdut jo, sense adonar-me'n? Totes les meues decisions requerixen d'una argumentació convincent? Es dóna per suposat que sense justificació verbal no hi ha res més que arbitrarietat?

Ja no vaig a caure en ell lloc comú de que l'autoritat s'ha de guanyar. A vore, si el segon dia de classe no m'ha donat temps de perdre-la!!! Per què he de guanyar-me eixa legitimació? No es suposa que soc l'expert en docència?

És veritat que el professorat hem deixat córrer xicotets detalls que, a la llarga, no ens han ajudat a mantindre-nos com a referència d'auctoritas: xicotets hàbits que s'han perdut com el de fer files per entrar a classe de forma ordenada, exigir un tracte respectuós, donar i llevar els torns de paraula, etc. Són hàbits difícils d'adquirir per voluntat pròpia però fàcils de aprendre. Ací hem llençat la tovallola.

Llevat d'això, la societat no ha ajudat. Hem donat la veu als més joves i aquesta veu s'ha escampat com a veu reconeguda. La presència de la joventut en la vida quotidiana ha tranfsormat l'estatus dels joves i ara ja són un objectiu més dins l'engranatge de la nostra societat capitalmercantilista. I com grup destí que són, els hem ficat al mateix nivell que la gent gran, per ficar un exemple, els hem magnificat. I ara tenim por. Por de llevar-los veu en segons quins temes, no siga que ens diguen "antidemocràtics", por de demanar-los respecte, no siga que ens diguen "carques". Hui som esclaus del "buen rollito"... Hem vist massa televisió... tots.

Aquest article pot semblar massa negatiu i escèptic, potser... Encara i així, pense que tenim els millors professionals dins les escoles que mai, i reprendre eixe ordre de l'auctoritas depén de nosaltres. No hem de canviar a la societat per què ella canvie l'escola, és l'escola mateixa la que ha de canviar. Moltes xicotetes accions formen un bon grapat d'accions que poden esdevenir transformadores. Hem d'anar endavant sense esperar res de la Sra. Aguirre.... ni del Sr. Gabilondo, el germà (per ara).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada