Aplicacions educatives i recursos per a la construcció de l'aula intercultural inclusiva. Díptic del curs.

Encara estem a temps per matricular-se en el curs de postgrau "Aplicacion educatives i recursos per a la construcció de l'aula intercultural inclusiva". Fins el 16 de setembre de 2010.

Nuevo curso sobre escuela inclusiva

Lidón Miravet ens ha enviat aquest enllaç per a tots els que esteu interessats en el tema de l'escola inclusiva. El curs es diu Aplicacions educatives i recursos per a la construcció de l'aula intercultural inclusiva. Teniu de temps fins el 12 de setembre per a la preinscripció. La resta de l'informació aquí.

¡Hagámoslo! Gordon Porter visita la UJI y nos anima a transformar nuestras escuelas

El Dr. Gordon Porter es consultor, investigador, profesor…es un líder en inclusión. Ha impulsado el desarrollo de un enfoque inclusivo en las escuelas de New Brunswick, Canadá, consideradas como ejemplos de buenas prácticas por la UNESCO y la OCDE, entre otros.

Ha visitado la Universitat Jaume I con motivo de su participación en el II Congreso Internacional de Orientación celebrado del 24 al 26 de junio de 2010 en Castellón.

En su ponencia ha dejado claro que en el tema de la inclusión no valen medias tintas. ¿Somos o no somos inclusivos? ...no podemos ser "un poco inclusivos". Mediante una presentación autobiográfica ha ido explicando los tres factores clave para que la inclusión avance: incidencia, leyes e innovación. Ha exhortado al profesorado a desarrollar prácticas inclusivas en los centros de nuestra provincia y ha recordado a la administración su obligación de invertir en recursos y formación para hacer realidad la inclusión.

Os adjunto algunas preguntas que le hizo Joan Mestre, en una entrevista para el periódico Levante:

1 Hay padres que prefieren enviar a sus hijos con alguna discapacidad a un colegio especial que a uno común. ¿Qué les diría para que cambiaran de opinión?
- Es posible que estos padres no hayan tenido la experiencia de una verdadera educación inclusiva. No se trata de convencerles, sino de mostrarles con ejemplos cómo todos los niños pueden tener éxito en una escuela ordinaria. Durante 50 años los niños con discapacidades no han sido aceptados en las escuelas ordinarias. Es tarea de los maestros enseñarles que esto puede cambiar.

2 ¿Es clave para la educación de un niño, por ejemplo son síndrome de Down, ir a un colegio ordinario?
- Desde luego. Es importante que cualquier niño vaya a una escuela inclusiva, tenga o no síndrome de Down u otra discapacidad. Los motivos son varios: aprender a leer, a escribir y a comunicarse, pero también a desarrollarse socialmente, pues esto va a tener una repercusión directa en su inclusión social. A los niños que no han estado incluidos en sus clases, ¿cuando les va a llegar el momento de integrarse socialmente?

3 ¿Qué le aconsejaría a los padres que acaban de tener un hijo con alguna discapacidad?

- Los padres saben que la educación de un hijo y de cualquier niño les va a suponer retos y alegrías. Algunos retos van a ser importantes, pero hoy en día existen muchos apoyos para las familias y los beneficios son múltiples. Un niño con discapacidad puede vivir una vida normal y feliz con los apoyos de la familia y de la comunidad. La discapacidad es sólo un factor constitutivo de nuestra diversidad.

4 En la dictadura de Franco, cuando la educación era propiedad de la Iglesia, estos niños eran escondidos y marginados. ¿Considera que la educación ha de estar en manos de profesionales laicos y que la Iglesia ha de ser apartada de este cometido?
- La inclusión no tiene que ver con ninguna religión. La inclusión se ha desarrollado en varios países independientemente de su religión o de la política. No es una cuestión ni de izquierdas ni de derechas, es una cuestión de derechos y de justicia. Nuestro reto es ir más allá de las fronteras y de las barreras y conseguir que todos estén incluidos en las familias, los colegios y las comunidades.

5 En la Comunidad Valenciana, la mayoría de estos niños son matriculados en colegios públicos. La mayoría de los colegios privados subvencionados con dinero público eluden matricularlos. ¿Qué le parece?
- Desde mi punto de vista todos los niños tienen que ir a los mismos colegios que sus hermanos. Si dos van a un colegio, el tercero también. Esto es una buena práctica. En los colegios privados o concertados, además de una obligación moral debería haber una obligación política.

6 ¿En qué situación ve a España respecto de la educación inclusiva?
- En España se entienden los principios de la educación inclusiva y en algunas comunidades se ponen más en práctica que en otras. Son líderes en algunos conceptos, igual que en Canada, pero en ambos países lo importante es ver cómo ponerla en marcha. No vale hablar sólo de ello, hay que ponerla en práctica.

7 ¿Cuáles son los países pioneros en esta materia?
- En algunos países como Canada y España la educación se organiza por comunidades, así que es difícil hablar de países, es mejor hablar de comunidades o provicias. Por ejemplo en Canada, algunas provincias tienen prácticas inclusivas. Donde yo vivo, New Brunswick es una provincia líder en inclusión, en Austria puedo hablar de buenas prácticas en Styria, en Graz, y me consta que otros países como Portugal, Italia, incluso Sudáfrica, Perú o Panamá están luchando para lograrlo. Aquí en España están avanzando en el País Vasco y en Cataluña. Pero según el artículo 24 de la Convención de los derechos de las personas con discapacidad, todos los países tienen la obligación de promover una educación más inclusiva. España firmó este acuerdo y se adhirió a promover los cambios necesarios, así que las escuelas, los maestros y los políticos tienen que estar preparados para invertir en recursos.

8. ¿Cuáles son los retos de futuro?
- En el futuro todo el mundo tiene que ver la inclusión como un factor de calidad. No podemos permitir que haya escuelas que sólo acepten a determinados alumnos. Esto se ha acabado. Es el momento de transformar las escuelas en escuelas inclusivas. Hagámoslo!

Gordon L. Porter es el Director de Inclusive Education Canadá y ocupa la cátedra de la Comisión de Derechos Humanos en New Brunswick. El sitio web www.inclusiveeducation.ca es una red de contacto de profesionales, padres, estudiantes y asociaciones…que apuestan por la inclusión educativa.

Treballar a l'aula, treballar junts

Dimecres 2 de juny.

De nou ens visiten les companyes del Seminari de Compensatòria de La Vall: Ramona, Marisol i Lola. Aquesta és la darrera sessió programada per a tancar este curs acadèmic i Victor, Raul, Rosa, Maite, Isabel, Empar i Odet es disposen a escoltar les experiències de Santi, Mati i Amèlia.

Santi ens relata l’experiència d’aprenentatge cooperatiu que està desenvolupat amb tècniques d’allò més variades.

- Amb el “pla de l’equip” cada grup es va plantejant els seus objectius i van adquirint nous compromisos, per exemple, “no parlar de coses de fora de l’escola”. Els va molt be per a regular-se.
- Hem fet l’activitat de “llapiseres al centre” i el “foli giratori”, però la tècnica “TAI” els ha encantat, perquè eren molt individualistes. Aquesta última en matemàtiques, ”la puzzle“ en coneixement del medi i algunes tècniques simples en valencià.
- Hem aconseguit moltes coses xules: s’han fet amistats molt boniques entre alguns xiquets que a penes es coneixien. I m’han dit que han aprés molt: a ajudar-se i també a deixar-se ajudar.

- I heu treballat amb els llibres de text?- diu Mati.
- Si, però després de treballar així hem decidit abandonar el llibre de medi.
- Nosaltres també hem treballat amb el llibre, però l’hem utilitzat d’un altra manera- diu Víctor.
- A alguns alumnes els va be tindre el llibre com a referència, els dona certa seguretat, saben per on van...- comenta Raul.

Santi fa una valoració molt positiva del seu nou paper a l’aula i del status que recuperen certs estudiants amb aquestes tècniques. Parla i els ulls se li tanquen, es nota que el que diu és important per a ell...
- Jo estic d’un altra manera a la classe. Ells ho fan tot, s’ho expliquen els uns als altres, fan els esquemes a la pissarra, son molt més autònoms i jo puc estar més amb els alumnes que tenen més dificultats. Algun ha tingut l’oportunitat de “lluir-se” davant de la classe amb unes exposicions precioses...

Mati i Amèlia, del Cervantes Dualde de Betxí, ens conten com treballen per projectes a la primària.
- Nosaltres entenem la cooperació com una filosofia. I estem convençudes de que el treball en equip és la millor manera de treballar a l’aula.

Esta parella pedagògica ens deixa bocabadats quan comencen a treure, com per art de màgia, els materials: dossiers, esborranys, contes de gran format, llibretes... Hi ha un moment d’eufòria en el grup...però conteu-nos com ho feu!!!

- En assemblea decidim el que volem treballar – i Mati relata tot el procés.

“Es bueno que trabajen en grupo porque ponen más interés y aprenden más” (Los papás de Inés). “Hemos disfrutado toda la família viedo la evolución de toda la clase, para que el día de mañana sepan lo que es trabajar en equipo” (Los papás de Sofía).

Els pares escriuen al final del dossier les seves felicitacions i les valoracions del treball.

- La classe és un “hervidero”! – diu Amèlia- Menos mal que tinc a Mati al costat. I quan tenen un motiu concret fan un esforç disforme. Quan han d’escriure un problema per a que el llisca el company i dius “que no falte cap lletra que si no, no ho entendrà”... la lletra millora que és una barbaritat !.

Sobre els conflictes que sorgeixen als grups Mati comenta:
- La justícia la tenen molt clara. Quan fan les avaluacions cadascun te relata perfectament el que ha passat de veritat al grup.

- La meva filla ho te molt clar. A classe els han ficat en grups per ordre de llista i em diu que això no esta be, que el s grups s’han de fer “els que els costa menys amb els que tenen més dificultats”- diu Empar.

Veiem un vídeo de les exposicions orals del projectes a l’aula, que els estudiants fan davant d’un altra classe. També de la lectura d’un conte fet per ells als xiquets de Infantil-3 anys.
- Hi ha un xiquet que ha avançat molt, molt.- diu Amélia. Però perquè fa el que fem tots, no perquè tinga una adaptació curricular. Mira’l ahi com llig....i ell no sap llegir, s’ho sap de memòria i fa una entonació perfecta. Ho fa molt be...
- I quan fas entrar als pares a l’aula, els encanta veure tot el que fan allí. Sempre venen quan els crides i estan encantats- diu Lola.
- Si, si els cridem sempre venen- diu Amèlia.
- Però tindrien que vindre a algo més...- comenta Lola.

L’orxata d’Auxi boníssima.

Abans d’acomiadar-nos les companyes de la Vall ens conten com funciona el seu seminari i ens donen una idea genial: ficar-se deures per a l’estiu com... una lectura que es interesse a tots. L’ única condició: que capia dins de la bossa de la piscina.

Santi proposa: “ 9 ideas clave. El aprendizaje cooperativo” de Pere Pujolàs.

S’accepta per unanimitat i ens acomiadem fins a setembre. Bon estiu!!

Montserrat del Pozo: educar per la vida

Entrevista a Montserrat del Pozo, pedagoga experimentada i formada amb els educadors més innovadors dels Estats Units, Itàlia i França. Entre els seus referents hi ha Glenn Doman, que prioritza l'educació i estimulació primerenca dels infants, i Howard Gardner, creador de la Teoria de les Intel·ligències Múltiples

Ensenyament compartit: noves experiències

El darrer 11 de maig es va celebrar la sessió de seminari (tantes vegades ajornada) sobre Ensenyament compartit. Isabel Piquer i Víctor Pérez van exposar les seues pràctiques a la resta de membres de seminari, que aquesta vegada es va ampliar amb la visita de companys de La Vall d'Uxò, tant de un seminari d'educació com d'un centre AMICS d'eixa localitat.

Isabel Piquer ens va parlar de l'experiència engegada a l'IES Politècnic de Castelló amb professorat de Psicologia Terapèutica del centre, mitjançant una exposició pormenoritzada de les distintes sessions que es van fer amb els alumnes i de les valoracions d'aquesta pràctica. Animem a Isabel a que ens deixe en el blog una xicoteta nota sobre la seua impressió.

Per la seua banda, Víctor Pérez va explicar amb l'ajuda de uns vídeos quina havia sigut la seua experiència i la de Rosa Barceló, que es va dur a terme en dos centres: l'IES Serra d'Espadà i la Secció de l'IES Serra d'Espadà d'Onda. La pràctca va consistir en la dinamització d'un grup 8 alumnes de Psicologia Terapèutica de la Secció mitjançant dos tècniques d'aprenentatge cooperatiu: el puzle d'Aronson i Llapis al centre. A l'institut, es va començar una experiència amb la tècnica TAI (Team Assissted Individualization) amb alumnat de 1er d'ESO. 

Totes dues experiències han sigut molt enriquidores, i trobem necessari aquest intercanvi d'impressions després d'haver-les fet. Esperem amb moltes ganes la propera sessió del dia 2 de juny, per esccoltar els companys amb les seues experiències (i per l'orxata que ens ha promés Auxi)

Per què l'escola no educa?

Vaig topetar-me amb aquest article que em va deixar un poc tocat. Com que en el terreny professional sempre pareix que estic en crisi, qualsevol idea que qüestiona les seguretats a les que estem acostumats em sacseja i em fa sentir incòmode. Però no trobe cap altra manera de continuar endavant. Algú va dir alguna vegada, no recorde qui, que les revolucions no mai començaven en l'escola. Estic convençut de que cap revolució començarà des d'aquesta escola que hui coneixem. Caldria canviar el ttipus d'escola primer? Espere els vostres comentaris, per si de cas hi ha algú en el ciberespai que conecte amb el meu pressentiment...

¿Por qué la escuela no educa? de John Taylor Gatto, en www.elblogaleternativo.com

Tothom recorda el nom d'un bon professor

Li deien Xavier, o Javier, com jo sempre li he dit. Només tres anys de classe amb ell, i pràcticament només alguns minuts de relació fora de classe durant eixos tres anys. Tot el que passava entre ell i jo es donava dins dels murs de l'antic CUC. Javier no es guanyaba el respecte dels alumnes fent classe, almenys no el meu. Un dia, durant un examen, es va apropar a mi i, després d'un ràpid cop d'ull a allò que estava escribint, em va dir a l'orella: "...detrás de esa barba hay mucha filología...". De veres que alló va omplir-me d'orgull i també de vergonya per por de que algú l'haguera escoltat i pensara en favoritismes injustos. Javier va fer saltar eixe resort ocult que tots tenim i, des d'aleshores, la meua actitud davant la seua tasca va cambiar totalment. Jo no vaig ser el seu favorit, però sempre vaig rebre d'ell una paraula d'ànim i pense que ell va creure molt més en mi que jo mateix (encara recorde la seua reacció corregint-me amb tranquilitat i comprensió l'errada més grossa que es pot cometre en un examen oral de fi de curs, quant li vaig traduir "cask" com a "casco", en una prova evident de la meua ignorància i incompetència lingüística). Una xicoteta però essencial part d'allò que sóc és gràcies a ell. Perquè, jo no vaig aprendre tot l'anglès que ell em va ensenyar, però ell no mai sabrà la repercussió dels seus gestos en la meua vida. Jo m'en recorde del nom del meu professor...només perquè era una bona persona. Fins sempre, Javier.

Vaig dedicar-li a En Xavier un article al meu blog només assabentar-me de la seua mort. El podeu llegir açí.

Hola i Benvinguts

Hola a totes i a tots, benvinguts a aquest nou mitja de comunicació i compartició d'experiències obert les 24 hores.

A veure si és possible que aquesta vegada li traguem profit i que no pare el dialeg.

Odet enhorabona per les jornades de la setmana passada i ara hem de pendre exemple i seguir amb aquell esperit de treball per portar-lo tot a bon termini. Moltes gràcies per convidar-nos.

Recordeu que el proper dia 10 hi ha reunió del seminari.

Fins aviat. I a treballar.

Raul

A propòsit de la "auctoritas"

Últimament estem escoltant als mitjans de comunicació parlar de la possibilitat de donar més autoritat al professor. En cas de que l'autoritat es puga comprar a kilos, jo vull que hem donen un parell, que en els darrers temps vaig un poc escàs... La senyora Esperanza Aguirre ja està preparant la llei que acabarà amb tanta mancança d'autoritat entre els docents, així de fàcil, a colp de llei. Qué bonica serà la vida després de que siga aprovada...

Però, de què parlem quan parlem d'autoritat?

a) d'una gràcia divina, que es té o no es té?

b) d'alguna cosa que, segons diuen alguns (i no pocs), s'ha de guanyar? Com la loteria?

c) és més o menys lo mateix que el "respecte"?

Segons la Wikipèdia, la "auctoritas" és una legitimació socialment reconeguda que procedeix d'un saber i que s'otorga a una sèrie de ciutadans. Així doncs, té auctoritas aquell individu o institució que té capacitat moral per emetre una opinió qualificada sobre una decisió. Acaba dient la Wikipèdia que el terme actual autoritat ja no recull ni de bon tros tota la significació de la paraula llatina. I té raó.

Té raó per què hui en dia, aquesta legitimació no es dóna quasi mai en el context professional. Hui, tots som auctoritas en tot. Els pacients davant els doctors, els delinqüents davant els jutges i advocats, els alumnes i famílies davant els professors... Curiosament totes dedicacions de formació humanística. Poques vegades li llevem la veu als nostres mecànics, fusters, electricistes i demés professionals tècnics... res a dir dels informàtics (ells són Paraula de Déu).

Hem reflexionat alguna vegada sobre la extranya situació dels docents que fan les seues programacions, després d'haver-se format en un fum de matèries i àrees, quan han de "rendir cuentas" a un òrgan anomenat Consell Escolar format per mares, pares, alumnes que han de decidir sobre l'organització dels centres? S'imaginen un equip de doctors gestionant un hospital tenint en consideració les opinions no autoritzades d'un grup de pacients? O a un jutge decidint sobre la condemna amb els inculpats? Si la democràcia ha de entrar a l'escola, que es faça extensible a altres indrets del nostre panorama nacional: tots volem ser seleccionadors nacionals de futbol!

Per què he de justificar-me davant dels meus alumnes quan li dic a algú que no pot alçar-se sense permís de la cadira, o que no pot anar a beure, o que ha de fer la fitxa que li he donat. En quasi tots els casos, les meues negatives reben com a resposta una cara d'incredulitat i de desaprovació, quan no una reiterada petició de fer allò que li estic negant. No en tinc, d'auctoritas? Havia de tindre? Qui me l'ha furtat? L'he perdut jo, sense adonar-me'n? Totes les meues decisions requerixen d'una argumentació convincent? Es dóna per suposat que sense justificació verbal no hi ha res més que arbitrarietat?

Ja no vaig a caure en ell lloc comú de que l'autoritat s'ha de guanyar. A vore, si el segon dia de classe no m'ha donat temps de perdre-la!!! Per què he de guanyar-me eixa legitimació? No es suposa que soc l'expert en docència?

És veritat que el professorat hem deixat córrer xicotets detalls que, a la llarga, no ens han ajudat a mantindre-nos com a referència d'auctoritas: xicotets hàbits que s'han perdut com el de fer files per entrar a classe de forma ordenada, exigir un tracte respectuós, donar i llevar els torns de paraula, etc. Són hàbits difícils d'adquirir per voluntat pròpia però fàcils de aprendre. Ací hem llençat la tovallola.

Llevat d'això, la societat no ha ajudat. Hem donat la veu als més joves i aquesta veu s'ha escampat com a veu reconeguda. La presència de la joventut en la vida quotidiana ha tranfsormat l'estatus dels joves i ara ja són un objectiu més dins l'engranatge de la nostra societat capitalmercantilista. I com grup destí que són, els hem ficat al mateix nivell que la gent gran, per ficar un exemple, els hem magnificat. I ara tenim por. Por de llevar-los veu en segons quins temes, no siga que ens diguen "antidemocràtics", por de demanar-los respecte, no siga que ens diguen "carques". Hui som esclaus del "buen rollito"... Hem vist massa televisió... tots.

Aquest article pot semblar massa negatiu i escèptic, potser... Encara i així, pense que tenim els millors professionals dins les escoles que mai, i reprendre eixe ordre de l'auctoritas depén de nosaltres. No hem de canviar a la societat per què ella canvie l'escola, és l'escola mateixa la que ha de canviar. Moltes xicotetes accions formen un bon grapat d'accions que poden esdevenir transformadores. Hem d'anar endavant sense esperar res de la Sra. Aguirre.... ni del Sr. Gabilondo, el germà (per ara).

Un bon començament

Imatges del grup de discussió de l'última sessió del seminari del 14 d'octubre de 2009. Vam crear un grup de discussió moderat per Auxi que va resultar d'allò més apassionat... Deixem algunes mostres dels comentaris més avall.

Isabel: "O siga, que està de moda parlar d'aprenentatge cooperatiu, és com “està de moda parlar de solidaritat” pues, tot el món és solidari. Està de moda parlar d’això...però lo d’inclusiu no. En tot el material que jo he anat llegint per a preparar l’oposició, el terme inclusiu, no, no l’he trobat en cap lloc."

Santi: "Bé, jo penso que hauríem d'oblidar-nos del concepte d’educació especial i necessitats educatives especials i començar a parlar d’educació inclusiva. "

Nando: "Podem arribar més lluny si estem junts varies persones..."

Paula: "Jo en el aula sí que pense que seria positiu que hi hagueren almenys dos professors, o un professor i un voluntari o...però dos persones per a poder dinamitzar les sessions de, de la classe, perquè aixi també pots estar més atent a tots els alumnes..."

Víctor: "Jo només demanaria no...no...sentir-me a soles... " (Rialles de tots).

Nando: "Però bé, també d'alguna forma hem corroborat que això funcionava i que això es pot, es pot aplicar en les aules tot i que costa un poc més d'esforç, no?"

Amèlia: "Tots tenim la mateixa inseguretat, tots tenim les mateixes ganes de millorar, tots tenim...Però això de trencar barreres i contar-mos coses...No, no tenim ixa cultura, efectivament, som arcaics. Som, continuem aferrats a que lo que fem...és lo que tenim i dominem i que no vinga un altre a desmontar-mos-ho."

Isabel: "Sí! Les dos em desmoralitzeu. Per què heu sigut els meus ídols..(Rises i comentaris de tots)...Han sigut el meu ídol tota la vida des de que, fa anys que ella em contava lo que feia en els xavals! I jo feia “Xa, xa...ixes coses tan boniques!...”.

Isabel: "Perquè a mi m’encantaria que els professors del meu fill me deixaren...furgar una miqueta...(rises)...però no m’han deixat mai. Mmm, entonces sempre és una frustació que he tingut, sempre quan he deixat als xiquets a l’escola m’he quedat amb la frustació de no poder entrar, de no poder passar ixa paret! Des de que els meus grans, que ja té vint-i-un anys el meu gran, jo crec que plorava jo més que ell, per què jo lo que volia era vore què es feia allí dins! (Rises) I no podia! No podia!"

Víctor: "Conseguiríem més a lo millor si, si a banda d'això, eh...podem convéncer a la gent mitjançant experiències, tallers, coses reals, molts, moltes pràctiques. Perquè és lo que te diuen “jo a un curs teòric jo no vaig!”. Val? Després si és un curs pràctic d'estos que, que, que vol dir que han de fer coses en classe i després contar, a lo millor tampoc volen perquè han de fer coses...(rises)"

Mati: "És a dir, si mosatros volem, perquè estem il·lusionats i volem una altra vegà promoure i a la gent animar-la i això...ho farem...perquè volem. Però no hi ha una resposta de centre, és a dir, no és el centre el que des de l'equip directiu anima i diu “Pues va xiquets! Canviem, pues fem açò”.

Nando: "Jo enguany estic en el equip directiu, vale (rises i comentaris de tots). I sóc cap d'estudis..."(Parlen tots).

Rosa: "Entonces la intercultura realment mos tindria que enriquir molt més i, i, i...que realment les escoles foren...pues aixina, bueno...És un somni, per a mi és un somni..."

Víctor: "...tu ens has preguntat solucions i mosatros diem problemes!"

Auxi: "Ha sigut una sessió...super intensiva!...(Tots comenten animats)...però no vos podeu imaginar!...Lo brutal, eh? que ha sigut... Açò vaig a parar-ho ja!...I farem la conclusió..."

Estem a punt......

En pocs dies inaugurem el nostre blog, que ja estava creat des del 2005. L'hem rentat la cara i l'hem ficat unes pinturetes perquè semble que no han passat els anys (...i tant que han passat!!). Esperem que el blog també reflectisca les intencions renovades del nostre seminari. A partir d'aquí, ànim a tothom!